El mirall i tu
Quant fa que et mires al mirall i no t’agrades?
Un granet aquí, uns quilos de més o de menys, una arrugueta allà,…
Quan ens mirem, escoltem veus al nostre cap.
Sí guapetona sí, … si et fixes les sentiràs.
I normalment no et diuen res de bo ni de bonic.
Acostumen a ser més aviat crítiques amb el teu cos.
- Has engreixat, que gorda estàs, Gorda
- Quin nas, a veure si t’operes ja, Nassuda
- Quin poc estil tens, sempre vas igual, Aburrida
- Quins pèls, aprèn a pentinar-te, ets un Desastre de dona
I altres perles molt boniques que estic segura que et dius cada dia.
Però, per què?
Potser t’assembles a Cuasimodo?
NO!
No te li sembles.
Estàs escoltant aquestes paraules per què ens han rentar el cervell des de molt petites, com si estéssim en una secta.
Estem adormides
Tenim la ment plena de prejudicis adquirits per l’entorn que ens envolta, l’educació rebuda ens separa en classes, el sexe amb el que naixem marca com hem de comportar-nos, el que està bé i el que està malament dirigeix la nostre vida, allò correcte i allò incorrecte pesa sobre les nostres espatlles com una llosa, som la puta o la santa, no hi ha terme mig.
